publicat a Caràcters (abril - 2007)
Enguany fa tres-cents anys de la batalla d’Almansa, d’aquell 25 d’abril del 1707, un dels esdeveniments més tràgics que han marcat de la història del País Valencià contemporani. Perquè la batalla fou –i és encara– una desfeta col·lectiva per als valencians. Que el mal aquell a tots
alcança és una dita que, avui mateix, continua tenint una vigència obstinada. La batalla forma part de l’imaginari, si no de tota la societat valenciana, sí dels qui volen que aquesta societat esdevinga també un veritable país. Però com en qualsevol construcció de la memòria hi ha perills i equívocs. Deia Goebbles que una mentida repetida amb insistència acaba sent una veritat. Doncs bé, aquesta màxima tan acreditada de la ciència de la propaganda també resulta reversible: una veritat repetida una i altra vegada pot semblar un tòpic, una afirmació sospitosa i, al capdavall, fins i tot una mentida. És el que succeeix amb l’elevació d’Almansa a “lloc de memòria” del valencianisme reivindicatiu, i molt especialment del més catalanista i esquerrà. Com que tota ideologia, fins i tot la més noble i pertinent, condueix a la simplificació, hi ha el perill que els maulets del segle XVIII es vegen com una mena d’independentistes amb saragüells, o Felip V com un general Franco amb perruca llarga i cargolada. La història té la incòmoda tendència a no adaptar-se a les necessitats del present. Les coses mai no van passar exactament com ens hauria agradat, ni els seus protagonistes estaven animats per les mateixes idees i emocions que nosaltres, els d’ara. Això, és clar, hauria de ser una obvietat, però quan es tracta de memòria, l’anacronisme sempre està a l’aguait.
Ara bé, no cal caure en una mitificació èpica per a valorar el que significa la batalla. Si es deixen de banda algunes exaltacions inevitables, la memòria i la història no segueixen, en aquest cas, camins escandalosament divergents. La imatge més difosa del que va representar la desfeta, i en general, de la Guerra de Successió, coincideix en els trets essencials amb el discurs dels historiadors actuals. L’eficaç síntesi que acaba de publicar Joan F. Mira –Almansa 1707, després de la batalla— ho deixa ben clar. El llibre, des de l’assaig històric, descriu la situació del País Valencià a l’inici del segle XVIII en el context de la monarquia hispànica i analitza la guerra com a esdeveniment europeu, peninsular i valencià. Les conseqüències de la desfeta són qualificades, i ben argumentades, com un veritable “genocidi polític” per als pobles de la Corona d’Aragó, i molt especialment per al País Valencià, que ni tan sols aconseguí el restabliment del seu dret civil, com sí que feren després el Principat i Aragó. Precisament, la recuperació d’una legislació civil pròpia, òbviament adaptada als temps actuals, ha esdevingut una reivindicació impulsada amb treballs de divulgació i informes com els publicats per Enric Solà. La lectura d’aquestes obres, i especialment la de Joan F. Mira, dóna moltes claus per a desactivar les crítiques contra el discurs cívic –o polític, si es vol— que fa d’Almansa un símbol reivindicatiu nacional i progressista.
Certament, la batalla, com a incident militar, fou un enfrontament d’exèrcits estrangers que dirimien en terres peninsulars la lluita de les grans potències per l’hegemonia a Europa. Els valencians no hi tingueren cap paper remarcable, però això no vol dir que el resultat de la batalla no fos fatal per al país. No es tracta de fer d’aquella guerra un enfrontament estrictament “nacional”, entre dos bàndols que lluitaven cadascun per la seua nació, cosa que seria anacrònica. De fet, en la Guerra de Successió es dirimien diversos conflictes alhora. Però no era sols una lluita dinàstica o d’Estats, sinó que, en el context hispànic, s’oposaven dues tradicions polítiques diferents. Com és sabut, als territoris de la Corona d’Aragó, que malgrat tota mena d’erosions havien aconseguit de preservar les seus pròpies lleis i formes de govern, la instauració de la dinastia borbònica va suposar la seua annexió política i jurídica a Castella i l’eliminació del català dels usos oficials. A través de les armes se sentaven les bases polítiques i ideològiques del que seria l’Estat espanyol contemporani: el centralisme i l’uniformisme nacional i cultural. Segurament l’austracisme valencià no era un moviment nacional, però la seua derrota sí que tingué consqüències “nacionals” pel seu caràcter col·lectiu –el càstig fou també per als felipistes locals– i perquè afectaven els fonamaments polítics i culturals sobre els quals es construirien les nacions al llarg dels segles XVIII i XIX. En aquest sentit, el fet que al País Valencià hi hagués sectors socials o poblacions senceres partidàries dels Borbons no invalida el sentit general del conflicte, ni menys encara de les seues conseqüències. Potser caldria recordar que l’anomenda Guerra d’Independència contra la França napoleònica, forjadora segons diuen de la moderna nació espanyola, fou també una guerra civil. Que la presència de tropes regulars podia decantar les poblacions valencianes cap a una o altra banda tampoc no desmenteix la realitat de la penetració social de l’austracisme als països de la Corona d’Aragó, el reforçament dels lligams entre aquests territoris, i l’escàs suport popular que tingué a Castella el partit de Carles d’Àustria.
També resulten sorprenents els arguments que negarien valor polític als drets històrics col·lectius. Potser caldria recordar que el segle XVIII no és un passat remot, sinó el moment que comencen a sentar-se les bases dels sistemes polítics actuals, des de la idea de nació fins als mecanismes de representació política. D’altra banda, moviments nacionals influents en el context democràtic occidental com l’escocès o el quebequès –aquest amb la seua Almansa: la batalla de les Planes d’Abraham– centren en part la seua reivindicació en drets polítics perduts al segle XVIII. Però el que resulta sarcàstic és que Espanya, el Regne d’Espanya actual, esgrimeix el tractat d’Utrecht, un dels que tancava la Guerra de Successió en 1713, per a reivindicar la seua sobirania sobre Gibraltar, mentre que es consideren ridícules i sense cap valor les aspiracions a restablir la sobirania perduda pel País València i la resta de territoris catalanoaragonesos en aquella mateixa guerra. El missatge és ben clar: els drets històrics col·lectius es mantenen vigents per als Estats victoriosos però prescriuen per als pobles vençuts. O llegit d’una altra manera: la batalla d’Almansa és el fonament de l’Estat espanyol contemporani, amb o sense autonomies. Perquè seria un altre sarcasme afirmar que l’actual “Estat autonòmic” restableix un “autogovern” similar al suprimit amb els Decrets de Nova Planta.
Finalment, encara hi ha l’argument de la “modernització” borbònica. És una mena de premi de consolació: els valencians perdien el seu marc polític i jurídic, que no seria una altra cosa que unes arcaiques pervivències medievals, mentre que, a canvi d’aquesta cirurgia de ferro, obtingueren el favor de la modernització. No cal entrar en massa detalls per a considerar, amb un especialista com Josep Fontana, que aquesta idea és “una manifestació de romanticisme delirant, mancada de fonament”. Només cal fer aquesta reflexió: si el balanç d’un segle de suposada modernització borbònica és la sòrdida Espanya de Carles IV o, pitjor encara, la del seu també suposat fill Ferran VII, no calen més comentaris. L’acció modernitzadora dels Borbons no seria molt diferent de la que alguns atribueixen a Franco. Les transformacions del segle XVIII o dels anys seixanta del segle XX foren un impuls general a Europa, i tinguren lloc malgrat aquests règims.
Així les coses, no és estrany que la batalla d’Almansa, més enllà de les dites de la memòria popular, es comemoràs pels intel·lectuals i activistes que, des del segle xix i amb una inevitable mitificació romàntica, tractarien de dignificar la història i la identitat valenciana, encara que fos en una perspectiva simplement regionalista. Durant la Renaixença, la desfeta d’Almansa, la crema de Xàtiva i l’abolició dels furs, serien recordats com fites tràgiques de la història dels valencians, però sense que això passàs d’una efusió enyoradissa, que no qüestionava seriosament l’estat de coses vigent. Tal com deien els seus crítics republicans, els prohoms renaixentistes podien blasmar Felip de Borbó en els seus versos, però es mostraven com uns dòcils súbdits dels seus descendents i acataven en la pràctica un ordre polític basat en el centralisme i la castellanització que, al capdavall, venia d’Almansa. Amb tot, aquesta reivindicació del passat propi va tenir també relectures més conseqüents. No és casualitat que en 1907, arran de la commemoració del segon centenari de la batalla i de l’abolició dels furs, se celebràs l’Assemblea Regionalista Valenciana, que venia a marcar l’inici del valencianisme polític. “Polític” en un sentit ampli, no merament partidista o electoralista, sinó per la seua voluntant d’incidència pública per exigir alguna mena d’autogovern i la dignificació de la llengua i la cultura del país. En aquesta mateixa línia, quan, sota l’estímul del Nosaltres els valencians de Joan Fuster, el nacionalisme va esdevenir una proposta crítica de construcció del país, la commemoració del 25 d’Abril va anar afirmant-se com a complementària –si no com a alternativa— al 9 d’Octubre, data de la conquista de València per Jaume I i, en aquest sentit, moment de fundació del regne que suprimiria Felip V. L’apropiació del 9 d’Octubre per part del franquisme, que en feia un episodi més de la Reconquista espanyola i catòlica, compatible amb un sano regionalismo i amagant les arrels catalanes del nou regne, donava un major sentit al 25 d’Abril com una diada clarament reivindicativa. La memòria de la Guerra de Successió, difosa amb aplecs i tota mena d’iniciatives, incloent-hi el disc Quan el mal ve d’Almansa d’Al Tall, forma part de la cultura política del nacionalisme. El significat de la batalla d’Almansa és difícil d’adulterar i, de fet, només recentment s’ha intentat d’integrar la commemoració, convenientment edulcorada, des del poder “autonòmic” convertint el 25 d’Abril en el dia de les Corts Valencianes. Però el contrast entre la recepció institucional al Palau de la Generalitat, que evoca massa una festa de cortesans borbònics, i la manifestació i l’aplec reivindicatiu no pot ser més colpidor. Des de fa anys, aquesta diada ha esdevingut l’acte d’afirmació públic més massiu del valencianisme a la capital, una commemoració no exempta de contradiccions, però innegablement fresca i jove, plural i oberta a tots els col·lectius compromesos amb la construcció d’un País Valencià no sols políticament sobirà i fidel a la seua llengua i cultura, sinó també més just socialment i més sostenible territorialment. S’entèn així la llosa de silenci oficial que ha caigut sobre el tercer centenari de la batalla: és una memòria massa incòmoda per al poder, i no sols per a la dreta local.
