L'altra cara de la mobilització

L'altra cara de la mobilització

La Plataforma per l'Ensenyament Públic Valencià ha convocat novament la Vaga General que va quedar ajornada el passat desembre, davant de la total falta de voluntat de la Conselleria en negociar res de res. Ni tan sols la moratòria de l'Educació per a la Ciutadania en anglès, que només suprimia l'ordre durant l'actual curs, i que ells mateixos estan incumplint, exigint per a la contractació dels professors de la borsa, capacitació en llengua anglesa. Per no parlar de la resta de punts que es demanaven per a poder acabar amb la situació tan greu, de precarietat i deteriorament que pateix l'ensenyament valencià.

Una presa de pèl i una vergonya!

La Conselleria es va aprofitar de la bona voluntat dels convocants i va prometre negociacions, amb la única la intenció de que es desconvocara la vaga, s'acabaren les mobilitzacions i que es dissolguera la Plataforma* (recordem l'èxit de les mobilitzacions de la passada tardor i l'èxit de la manifestació de novembre, una de les més multitudinàries a la ciutat de València en tots els temps!).

Però la Plataforma s'ha mantingut unida a pesar de les discrepàncies (no tots van estar d'acord en desconvocar la vaga de desembre). I això és motiu d'optimisme. Ara es torna a convocar la vaga. Així és que ja sabeu: el 28A tots a la vaga. Els motius són els mateixos.


(*) - La Plataforma està composta per tots els estaments educatius valencians: sindicats de docents, FAPA, Escola Valenciana, associacions de directors de primària i secundària, associacions d'inspectors, ... a les seues webs trobareu tota la informació.

Territori

per Joan Aureli Mansanet i Mansanet (Simat de a Valldigna)

(publicat també al núm.26 de La Bellota)
____________________________________________

La Safor-Valldigna és una comarca de muntanyes breus però contundents, el cim més important de les quals és el Mondúver, que alça els seus imponents 841 metres des del mar, al final de la Serra Grossa. Des del seu cim la visió del nostre paisatge és molt espectacular, s’hi poden veure els cims de l’Aitana, la serra de Bèrnia, el Montcabrer i la Mariola, i el Benicadell i les muntanyes de Portaceli i la Serra d’Espadà. En dies molt clars, de ponent suau i llum mediterrània, es pot veure fins i tot l’illa d’Eivissa. De nit tots aquestos perfils es desdibuixen i queda, mirant la costa, clapejada de foscors d’horta i marjal que van desapareixent, una immensa catifa de llums elèctrics. València i l’Horta, el Saler i la Devesa, Cullera, Tavernes, Gandia, Oliva, Pego.... fins a Dénia, amb les intermitències del far del Cap Sant Antoni. Per l’altra vessant s’hi endevinen els pobles de la Ribera, la Costera, la Vall d’Albaida, Alzira, Carcaixent, Alberic, Xàtiva, Albaida ....


El Mondúver ens convoca la primera lluna plena del mes de juliol des de fa vuit anys. És bonic, cansat i emocionant contemplar com va apagant-se la llum del sol i la claror del dia, les tonalitats rogenques i ataronjades que prenen els cingles i les penyes, contemplar i mirar a la llum cenital del capvespre les antigues sendes que solquen el massís, trepitjades possiblement des de fa milers d’anys pels “valencianets” de la cova de Bolomor, o pels de la cova de les Meravelles allà a la Marxuquera, o pels de la del Parpalló, o la de les “Mallaetes”. I l’aparició dels primers estels al cel, que anuncia la nit ... Quan, cap a les sis i mitja del matí comença apareixer el sol, la màgia és espectacular.

El Mondúver ens convoca perque amb tota la duresa d’aquest massís i amb tota la seva imponent alçada, es troba ferit i malalt. Una llarga i asfaltada carretera l’agredeix i al capdamunt una dotzena de torres metàl·liques amb un sense fi d’antenes, l’encimbellem com una corona d’espines. I contempla com van agredint-nos i agredint-lo, com de mica en mica se’ns balafia el nostre País.

Acudim solidaris amb ell i amb la nostra natura, amb el nostre paisatge, perque com ell sabem que la salut, es també, viure amb harmonia amb el nostre entorn, i com ell no som indiferents davant la depreciació dels nostres recursos naturals, davant la pèrdua de la identitat i de la nostra dignitat de poble, quan se’ns malbarata la nostra terra i es perd a poc a poc el nostre patrimoni històric, natural i cultural. I amb ell volem agafar el compromís de tindre cura de la natura, del nostre patrimoni, de la nostra cultura, en definitiva de la nostra gent. I d’estar presents ara i cada vegada que es trobe en perill perquè nosaltres sabem que hi ha un model de desenvolupament capaç de preservar la nostra singularitat patrimonial, cultural, de ciutadans lliures, de POBLE, sense comprometre ni hipotecar el nostre futur.

No volem anar-nos-en
de vacances a l'estiu
perquè no sarem què fer
si no estem en Infantil

Tot el dia en la piscina
com sardina en alta mar.
Senyoreta, vull quedar-me amb tu.
Quina pena que s'acabe el curs


Pel setembre ha de tornar
altra volta la tardor
però ara que me'n vaig
he de traure el mocador

No voldria dir adeu
a l'escola on he jugat.
Els amics es queden en el cor
Sempre vos portaré en el record

Declaració institucional de l'Ajuntament de Manuel amb motiu de la commemoració dels 300 anys del 25 d'abril

Avui fa tres-cents anys de la batalla d’Almansa, d’aquell 25 d’abril del 1707, que ha estat sens dubte un dels fets més tràgics de la història valenciana. Perquè aquella batalla va representar una veritable desfeta col·lectiva per als valencians. “Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança” és una dita que va quedar gravada en la memòria popular. Als horrors d’aquella guerra, es van afegir les conseqüències polítiques de la victòria de Felip de Borbó: la desaparició de les institucions d’autogovern valencianes i la persecució de la nostra llengua. L’antic regne de València fundat per Jaume I desapareixia com a tal i era annexionat a Castella. Com bé s’ha dit, la victòria de l’exèrcit borbònic a Almansa va suposar el “genocidi polític” del poble valencià. Amb l’abolició dels Furs s’instaurava un nou model d’Estat, centralista i excloent de les llengües i les cultures no castellanes, que amb breus parèntesis perduraria fins a les darreries del segle XX. No va ser fins a la instauració de la democràcia i l’assoliment de l’autonomia que el poble valencià començaria el camí de la recuperació dels seus drets col·lectius, del seu autogovern, de tot allò que en definitiva s’havia perdut a Almansa.

Avui el poble de Manuel, a través dels seus representants institucionals, se suma a la commemoració del tercer centenari de la batalla, entenent que és una ocasió per a recordar i honorar aquells avantpassats nostres que lluitaren per defensar les llibertats col·lectives que ens han definit com a poble. Una lluita que tingué en la resistència i la crema de Xàtiva un dels seus episodis més emblemàtics. Una lluita en què els veïns de Manuel, com tants d’altres maulets, van fer front a les forces borbòniques i sofriren una repressió que ni tan sols va respectar la població civil. La commemoració de la derrota i del que va suposar l’abolició de les nostres institucions de govern, només té sentit si és un recordatori per a continuar construint-nos com a poble lliure i compromès amb els valors democràtics, fidel a la seua llengua, a la seua herència cultural i patrimonial, obert als nouvinguts i respectuós amb un territori que estem obligats a llegar a les generacions futures. Perquè si be és cert que la història no es pot canviar, també ho és que el futur encara està per fer i som nosaltres els qui hem d’anar construint-lo.

Jornades 25 d’abril (1707-2007)
300 anys des d’Almansa
(Manuel, Ribera Alta)

Divendres 27 d’abril:

A les 20:00 h, a la Biblioteca Pública

“L’assalt al territori: una nova agressió a la nostra identitat,
300 anys després”,

xerrada-col·loqui a càrrec de Ferran Garcia-Oliver, escriptor i professor d’Història Medieval de la Universitat de València.

Dissabte 28 d’abril:

A les 21:30 h, a la plaça del Sol Sopar de baix braç

Cadascú haurà de dur el sopar i alguna cosa per compartir. Es facilitaran taules i cadires per a tots els assistents

A les 23:00 h, a la plaça Rector Pasqual Vidal,
Concert de música en valencià

BELLOTA ROCK

La Gossa Sorda (Pego)
Arròs Caldós (l’Horta de València)
Buskant (Alcoi)
(entrada gatuïta)

Divendres 4 de maig:

A les 20:00 h, Projecció del documental Ja en tenim prou

Documental que preten moure l’opinió i la crítica
contra la política de l'actual govern de la Generalitat

Més informació en www.jaentenimprou.org

Dissabte, 5 de maig

A les 17:00 h autobús per a anar a la manifestació i el concert de València, organitzat per ACPV, que enguany porta el lema “Ja n’hi ha prou”.

L’autobús tornarà a Manuel en acabar el concert, cap a les 03:00 h. És completament gratuït, però cal avisar com a mínim una setmana abans del 5 de maig, ja que les places s’han de reservar. Per apuntar-se a l’autobús o demanar l’entrada al concert, podeu tocar al 630130451 o deixar un missatge en bellotarock@hotmail.com

Organitza:
Associació Cultural Mitjagalta
Bloc Nacionalista Valencià de Manuel

Col·labora:
Ajuntament de Manuel

Almansa, encara

Pau Viciano

publicat a Caràcters (abril - 2007)

Enguany fa tres-cents anys de la batalla d’Almansa, d’aquell 25 d’abril del 1707, un dels esdeveniments més tràgics que han marcat de la història del País Valencià contemporani. Perquè la batalla fou –i és encara– una desfeta col·lectiva per als valencians. Que el mal aquell a tots alcança és una dita que, avui mateix, continua tenint una vigència obstinada. La batalla forma part de l’imaginari, si no de tota la societat valenciana, sí dels qui volen que aquesta societat esdevinga també un veritable país. Però com en qualsevol construcció de la memòria hi ha perills i equívocs. Deia Goebbles que una mentida repetida amb insistència acaba sent una veritat. Doncs bé, aquesta màxima tan acreditada de la ciència de la propaganda també resulta reversible: una veritat repetida una i altra vegada pot semblar un tòpic, una afirmació sospitosa i, al capdavall, fins i tot una mentida. És el que succeeix amb l’elevació d’Almansa a “lloc de memòria” del valencianisme reivindicatiu, i molt especialment del més catalanista i esquerrà. Com que tota ideologia, fins i tot la més noble i pertinent, condueix a la simplificació, hi ha el perill que els maulets del segle XVIII es vegen com una mena d’independentistes amb saragüells, o Felip V com un general Franco amb perruca llarga i cargolada. La història té la incòmoda tendència a no adaptar-se a les necessitats del present. Les coses mai no van passar exactament com ens hauria agradat, ni els seus protagonistes estaven animats per les mateixes idees i emocions que nosaltres, els d’ara. Això, és clar, hauria de ser una obvietat, però quan es tracta de memòria, l’anacronisme sempre està a l’aguait.

Ara bé, no cal caure en una mitificació èpica per a valorar el que significa la batalla. Si es deixen de banda algunes exaltacions inevitables, la memòria i la història no segueixen, en aquest cas, camins escandalosament divergents. La imatge més difosa del que va representar la desfeta, i en general, de la Guerra de Successió, coincideix en els trets essencials amb el discurs dels historiadors actuals. L’eficaç síntesi que acaba de publicar Joan F. Mira –Almansa 1707, després de la batalla— ho deixa ben clar. El llibre, des de l’assaig històric, descriu la situació del País Valencià a l’inici del segle XVIII en el context de la monarquia hispànica i analitza la guerra com a esdeveniment europeu, peninsular i valencià. Les conseqüències de la desfeta són qualificades, i ben argumentades, com un veritable “genocidi polític” per als pobles de la Corona d’Aragó, i molt especialment per al País Valencià, que ni tan sols aconseguí el restabliment del seu dret civil, com sí que feren després el Principat i Aragó. Precisament, la recuperació d’una legislació civil pròpia, òbviament adaptada als temps actuals, ha esdevingut una reivindicació impulsada amb treballs de divulgació i informes com els publicats per Enric Solà. La lectura d’aquestes obres, i especialment la de Joan F. Mira, dóna moltes claus per a desactivar les crítiques contra el discurs cívic –o polític, si es vol— que fa d’Almansa un símbol reivindicatiu nacional i progressista.

Certament, la batalla, com a incident militar, fou un enfrontament d’exèrcits estrangers que dirimien en terres peninsulars la lluita de les grans potències per l’hegemonia a Europa. Els valencians no hi tingueren cap paper remarcable, però això no vol dir que el resultat de la batalla no fos fatal per al país. No es tracta de fer d’aquella guerra un enfrontament estrictament “nacional”, entre dos bàndols que lluitaven cadascun per la seua nació, cosa que seria anacrònica. De fet, en la Guerra de Successió es dirimien diversos conflictes alhora. Però no era sols una lluita dinàstica o d’Estats, sinó que, en el context hispànic, s’oposaven dues tradicions polítiques diferents. Com és sabut, als territoris de la Corona d’Aragó, que malgrat tota mena d’erosions havien aconseguit de preservar les seus pròpies lleis i formes de govern, la instauració de la dinastia borbònica va suposar la seua annexió política i jurídica a Castella i l’eliminació del català dels usos oficials. A través de les armes se sentaven les bases polítiques i ideològiques del que seria l’Estat espanyol contemporani: el centralisme i l’uniformisme nacional i cultural. Segurament l’austracisme valencià no era un moviment nacional, però la seua derrota sí que tingué consqüències “nacionals” pel seu caràcter col·lectiu –el càstig fou també per als felipistes locals– i perquè afectaven els fonamaments polítics i culturals sobre els quals es construirien les nacions al llarg dels segles XVIII i XIX. En aquest sentit, el fet que al País Valencià hi hagués sectors socials o poblacions senceres partidàries dels Borbons no invalida el sentit general del conflicte, ni menys encara de les seues conseqüències. Potser caldria recordar que l’anomenda Guerra d’Independència contra la França napoleònica, forjadora segons diuen de la moderna nació espanyola, fou també una guerra civil. Que la presència de tropes regulars podia decantar les poblacions valencianes cap a una o altra banda tampoc no desmenteix la realitat de la penetració social de l’austracisme als països de la Corona d’Aragó, el reforçament dels lligams entre aquests territoris, i l’escàs suport popular que tingué a Castella el partit de Carles d’Àustria.

També resulten sorprenents els arguments que negarien valor polític als drets històrics col·lectius. Potser caldria recordar que el segle XVIII no és un passat remot, sinó el moment que comencen a sentar-se les bases dels sistemes polítics actuals, des de la idea de nació fins als mecanismes de representació política. D’altra banda, moviments nacionals influents en el context democràtic occidental com l’escocès o el quebequès –aquest amb la seua Almansa: la batalla de les Planes d’Abraham– centren en part la seua reivindicació en drets polítics perduts al segle XVIII. Però el que resulta sarcàstic és que Espanya, el Regne d’Espanya actual, esgrimeix el tractat d’Utrecht, un dels que tancava la Guerra de Successió en 1713, per a reivindicar la seua sobirania sobre Gibraltar, mentre que es consideren ridícules i sense cap valor les aspiracions a restablir la sobirania perduda pel País València i la resta de territoris catalanoaragonesos en aquella mateixa guerra. El missatge és ben clar: els drets històrics col·lectius es mantenen vigents per als Estats victoriosos però prescriuen per als pobles vençuts. O llegit d’una altra manera: la batalla d’Almansa és el fonament de l’Estat espanyol contemporani, amb o sense autonomies. Perquè seria un altre sarcasme afirmar que l’actual “Estat autonòmic” restableix un “autogovern” similar al suprimit amb els Decrets de Nova Planta.

Finalment, encara hi ha l’argument de la “modernització” borbònica. És una mena de premi de consolació: els valencians perdien el seu marc polític i jurídic, que no seria una altra cosa que unes arcaiques pervivències medievals, mentre que, a canvi d’aquesta cirurgia de ferro, obtingueren el favor de la modernització. No cal entrar en massa detalls per a considerar, amb un especialista com Josep Fontana, que aquesta idea és “una manifestació de romanticisme delirant, mancada de fonament”. Només cal fer aquesta reflexió: si el balanç d’un segle de suposada modernització borbònica és la sòrdida Espanya de Carles IV o, pitjor encara, la del seu també suposat fill Ferran VII, no calen més comentaris. L’acció modernitzadora dels Borbons no seria molt diferent de la que alguns atribueixen a Franco. Les transformacions del segle XVIII o dels anys seixanta del segle XX foren un impuls general a Europa, i tinguren lloc malgrat aquests règims.

Així les coses, no és estrany que la batalla d’Almansa, més enllà de les dites de la memòria popular, es comemoràs pels intel·lectuals i activistes que, des del segle xix i amb una inevitable mitificació romàntica, tractarien de dignificar la història i la identitat valenciana, encara que fos en una perspectiva simplement regionalista. Durant la Renaixença, la desfeta d’Almansa, la crema de Xàtiva i l’abolició dels furs, serien recordats com fites tràgiques de la història dels valencians, però sense que això passàs d’una efusió enyoradissa, que no qüestionava seriosament l’estat de coses vigent. Tal com deien els seus crítics republicans, els prohoms renaixentistes podien blasmar Felip de Borbó en els seus versos, però es mostraven com uns dòcils súbdits dels seus descendents i acataven en la pràctica un ordre polític basat en el centralisme i la castellanització que, al capdavall, venia d’Almansa. Amb tot, aquesta reivindicació del passat propi va tenir també relectures més conseqüents. No és casualitat que en 1907, arran de la commemoració del segon centenari de la batalla i de l’abolició dels furs, se celebràs l’Assemblea Regionalista Valenciana, que venia a marcar l’inici del valencianisme polític. “Polític” en un sentit ampli, no merament partidista o electoralista, sinó per la seua voluntant d’incidència pública per exigir alguna mena d’autogovern i la dignificació de la llengua i la cultura del país. En aquesta mateixa línia, quan, sota l’estímul del Nosaltres els valencians de Joan Fuster, el nacionalisme va esdevenir una proposta crítica de construcció del país, la commemoració del 25 d’Abril va anar afirmant-se com a complementària –si no com a alternativa— al 9 d’Octubre, data de la conquista de València per Jaume I i, en aquest sentit, moment de fundació del regne que suprimiria Felip V. L’apropiació del 9 d’Octubre per part del franquisme, que en feia un episodi més de la Reconquista espanyola i catòlica, compatible amb un sano regionalismo i amagant les arrels catalanes del nou regne, donava un major sentit al 25 d’Abril com una diada clarament reivindicativa. La memòria de la Guerra de Successió, difosa amb aplecs i tota mena d’iniciatives, incloent-hi el disc Quan el mal ve d’Almansa d’Al Tall, forma part de la cultura política del nacionalisme. El significat de la batalla d’Almansa és difícil d’adulterar i, de fet, només recentment s’ha intentat d’integrar la commemoració, convenientment edulcorada, des del poder “autonòmic” convertint el 25 d’Abril en el dia de les Corts Valencianes. Però el contrast entre la recepció institucional al Palau de la Generalitat, que evoca massa una festa de cortesans borbònics, i la manifestació i l’aplec reivindicatiu no pot ser més colpidor. Des de fa anys, aquesta diada ha esdevingut l’acte d’afirmació públic més massiu del valencianisme a la capital, una commemoració no exempta de contradiccions, però innegablement fresca i jove, plural i oberta a tots els col·lectius compromesos amb la construcció d’un País Valencià no sols políticament sobirà i fidel a la seua llengua i cultura, sinó també més just socialment i més sostenible territorialment. S’entèn així la llosa de silenci oficial que ha caigut sobre el tercer centenari de la batalla: és una memòria massa incòmoda per al poder, i no sols per a la dreta local.

Manifest - Salvem TV3

SALVEM TV3!
PER LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ!

Durant més de vint anys, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha fet arribar les emissions de TV3 al País Valencià, cosa que ha permés un important instrument de normalització lingüística i ha significat una més àmplia oferta informativa. Però ara, la Generalitat Valenciana ha incoat un expedient sancionador contra Acció Cultural del País Valencià (ACPV) per emetre els programes de TV3 a les nostres comarques, i aquesta entitat s’enfronta a una ordre administrativa de cessament de les emissions i a una sanció econòmica de fins a un milió d’euros.

Davant del fet que cada dia tenim accés a més televisions en llengües, continguts i orientacions polítiques més i més diverses, la resposta d’un govern no pot ser mai la censura d’un canal en particular, sinó precisament garantir l’accés dels ciutadans a la més àmplia oferta, com a expressió de pluralitat informativa i de llibertat d’expressió. Sóm els ciutadans els que hem de poder elegir què volem veure i què no, sense imposicions polítiques de cap tipus.

Per aquesta raó, les administracions públiques competents han de legalitzar aquestes emissions i permetre la recepció dels programes de TV3 a les nostres comarques, de conformitat amb el que preveu la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries subscrita per l’Estat espanyol.

L’associació......, en defensa de la llibertat d’expressió i comunicació i en defensa de la nostra llengua, insta a la Generalitat Valenciana a arxivar de forma immediata i sense imposició de cap sanció econòmica o de qualsevol altra mena, l’expedient sancionador obert contra Acció Cultural del País Valencià.

L’associació.... acorda de fer arribar còpia d’aquest pronunciament a la Generalitat Valenciana i a Acció Cultural del País Valencià.

....... a .....de març de 2007
(signatura del/a responsable i segell)

TV3 per a tots - Campanya per internet

Campanya promoguda per: Ciutadans valencians contra la intolerància

Envieu el text següent a les bústies del Ministeri d'Indústria i de la Presidència de la Generalitat Valenciana.

Davant les alarmants notícies dels darrers dies, en el sentit que la Generalitat Valenciana ha amenaçat Acció Cultural del País Valencià perquè deixen d'emetre els canals de Televisió de Catalunya en les actuals freqüències digitals, els ciutadans del País Valencià hem de mobilitzar-nos per impedir aquesta mesura de censura antidemocràtica. El president Francisco Camps no és qui per a dir als valencians quin canal de televisió poden mirar a sa casa (o quin llibre han de llegir, o quina pel•lícula poden veure). La missió d'un polític no hauria de ser reduir el ventall de l'oferta comunicativa, sinó assegurar la pluralitat d’expressió amb la màxima llibertat.

Els polítics haurien d’estar per solucionar els problemes dels ciutadans, no per a crear-los-en. Els valencians tenim tot el dret del món a veure TV3 perquè hem pagat, per subscripció popular, els reemissors que ens fan arribar el senyal, de l'única cadena que emet totalment en valencià/català. En la situació actual del valencià, no podem prescindir d’una televisió íntegrament en la nostra llengua. Canal 9, Televisió Valenciana, va ser creada per fomentar l’ús i la difusió del valencià, però no sols no ha augmentat la quota de pantalla en valencià, sinó que la reduïda. Conscients que la nostra llengua, com qualsevol altra, no és res si no serveix per fer coses, si no la fem present en tots els àmbits d’ús social, si no és necessària per a la comunicació, REIVINDIQUEM, el dret dels valencians a continuar veient TV3.

(reenvieu-ho també als vostres contactes per a que facen el mateix)

Dansa de la primavera (Maria del Mar Bonet)

Febrer m'ha duit la carta tan precisa
vol que els lilàs s'obrin pel dits
i en el cor m'hi creixi una palmera
que exigent que ve la Primavera!

Que exigent que ve la Primavera
i el meu cor tan malaltís
tinc por que es cremi dintre la foguera
(no puc desfer-me del seu encís)

No puc desfer-me del seu encís,
obrir les branques, ballar amb ella,
pentinar-me al seu vent la cabellera,
cantar la lluna de les seves nits

Cantar la lluna de les seves nits
cantar vermells de la tardor
cantar el silenci de la nova neu
cantar si torna el dolorós amor

Cantar si torna el dolorós amor
i néixer un poc més en l'intent
i créixer un poc més cada entretemps
i volar amb el vent i les noves llavors

Volar amb el vent i les noves llavors
qui sap on el vent ens portarà?
a dins del cor d'una terra antiga
o creixeré en el fons de la mar.

Música antiga Israelita / Gregorio Paniagua
Lletra Maria del Mar Bonet

Homenatge a l'Ovidi

Romanç de Nadal

Aquest Romanç de Nadal sembla que fou replegat a Simat de la Valldigna. Jo el trobe deliciós i tendre. Vos aconselle llegir-lo sense parar, del principi al final, i en veu alta.

En Betlem les xiques
totes van cantant,
unes cobles noves
que allò és un encant.
Una donzelleta,
d'edat de quinze anys,
prenyada per obra
de l'Esperit Sant,
que, sense dolor,
la nit de Nadal
al Fill de Déu Pare
parí en un portal.
Els àngels del Cel
baixaren cantant:
-Pau ací en la terra!
Glòria allà triomfal!-.
I allí agenollant-se
adoren l'Infant,
que era tan bonico
com un diamant,
i de serafí
tenia el semblant.
El Ninyo, de fred
tremolant està,
i les llagrimetes
li estaven brollant.
La Mare embovada
l'estava mirant,
amb un bolqueret
l'anava bolcant,
i amb una faixeta
l'anava faixant.
No tenia llit
per lo reposar;
en un pesebret
l'hagué de deixar,
i amb palla i fenàs
l'hagué de tapar.
Hi havia un bouet
i mula menjant,
i alenant tots dos
l'anaven calfant.
El bon San Josep
l'està contemplant,
i com gemecava,
el trau a l'instant
i va a passejar-lo
per fora el portal,
i com si l'oïra
li estava parlant:
-Fill meu del meu cor,
no em faces plorar,
que si en estos braços
et sap mal estar,
ja et duré a ta Mare
que et faça callar.
Jo et promet, sol meu,
sempre treballar,
a Tu i a ta Mare
sempre venerar,
i amb suor del front
dar-vos a menjar-.
Pren la Mare al Fill
per lo alimentar,
i es destapa el pit
més pur que el cristall,
més blanc que la llet;
i havent-li aplicat el seu mugronet,
es posa a mamar;
i mentres mamava
li estava cantant:
-Fill meu del meu cor,
Déu meu encarnat,
mama, serafí,
que és llet virginal,
assutezena fina,
gesmiler fragant.
Oh, carinyomeu,
oh, perla augmentà,
eres de ta Mare
tot el seu regal.
Si has vingut al món
per al món curar,
Fill meu del meu cor,
quan t'ha de costar!
Les fels més amargues
tan de fer passar;
però jo, Fill meu,
mai t'he de deixar.
Pobreta m'encontre
en un temps tan mal,
fora de casa
i en este portal,
sense tindre llit
per a em recostar,
ni juna cadireta
que em puga assentar,
ni cresol ni oli
per m'allumenar.
Però per a tu
res t'ha de faltar,
que ací està ta Mare
per t'aconsolar!.-
Aixina li estava
la Mare cantant,
quan a mitja nit
vingueren dançant
els bons pastorets
a vore l'Infant,
i amb molta alegria
estaven ballant.
Tot són cabrioles ...

El romanç precedent, llarg i encara incomplet, fou replegat a Simat de la Valldigna per J. Toledo i publicat al Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 1947, XXIII, pàg.91, i el reproduïm amb lleus esmenes. Antoni Chover en dóna un petit fragment de la versió de la Vall de Tavernes, amb melodia, a Cuadernos de música folklòrica valenciana, 1951, IV-V, pàg.308.

Extret tot (tant el romanç com el comentari posterior) del Cançoneret Valencià de Nadal de Manuel Sanchis Guarner.